En Traducidas.net encontrará la traducción al castellano de las letras de Recoil y muchos artistas y grupos más
Aquell matí em vaig llevar, no recordo on ni tan sols el temps que fa, i tot havia canviat. però jo no ho sabia, encara, i més mand'hagués valgut no saber-ho mai. el meu món era petit, però suficient, abans. deixà de ser-ho. la meva vida, un cel particular, nul.la incertesa, dolça soledat; més tard, cau soterrat, previsibilitat maleïda, asfixiant aïllament. mai res no mand'havia fet tanta falta. ni la sang que per les venes em corre no necessitava amb la mateixa urgència. mentre el dolor creixia, de sobte, aquell soroll estrepitós, insuportable. cridant, plorant, vaig córrer. era incapaç de sentir els meus crits, de segur esgarrifosos. de sobte, land'abisme sand'obrí sota els meus peus. morir, volia. recuperar el meu cau, la meva estimada soledat, els meus llimbs, la meva preuada illa. i vaig caure. queia, sentint-me cada vegada més prop dand'aquell horror, del meu propi dolor, del més terrorífic despertar dels meus sentits, tot just acabat de descobrir. ja no recordo quan va ser que vaig despertar aquell fatídic matí, aleshores salvador. no recordo quan fa que estic caient, que caic, veient la fi més propera cada vegada però amb la incertesa de si mai arribarà. ara el dolor sembla no tenir límits. el dolor i la por són tot el que sento. tinc por de caure per sempre.
Aquel matamos quité, no recuerdo donde ni siquiera el tiempo que hace, y todo habÃa cambiado. perjo no lo sabÃa, todavÃa, yms mand'hagus valido no saberlo nunca. mi mundo era pequeño, persuficient, antes. deixde serlo. mi vida, un cielo particular, nul.la incertidumbre, dola soledad; ms tarde, cae enterrado, previsibilidad maleda, asfixiante aislamiento. nunca nada mand'havia hecho tanta falta. ni la sangre que por las venas me corre no necesitaba con la misma urgncia. mientras el dolor crecÃa, de repente, aquel ruido estrépitos, insoportable. gritando, llorando, voy correr. era incapade sentir mis gritos, de seguro escalofriantes. de repente, land'abisme sand'obrsota mis pies. morir, querÃa. recuperar mi caso, mi querida soledad, mis limbo, mi preciada isla. y me caÃ. caÃa, sintiéndome cada vez ms cerca dand'aquell horror, de mi propio dolor, del ms terrorfic despertar de mis sentidos, apenas recién descubierto. ya no recuerdo cuando fue que desperté aquel fatdic mate, entonces salvador. no recuerdo cuando hace que estoy cayendo, que caigo, viendo el fin ms cercana cada vez peramb la incertidumbre de si nunca llegar. ahora el dolor se
Ayúdanos a mejorar, si encuentras errores ¡Envíanos tu corrección!
Recoil
Vertigen
Vertigen
Aquell matí em vaig llevar, no recordo on ni tan sols el temps que fa, i tot havia canviat. però jo no ho sabia, encara, i més mand'hagués valgut no saber-ho mai. el meu món era petit, però suficient, abans. deixà de ser-ho. la meva vida, un cel particular, nul.la incertesa, dolça soledat; més tard, cau soterrat, previsibilitat maleïda, asfixiant aïllament. mai res no mand'havia fet tanta falta. ni la sang que per les venes em corre no necessitava amb la mateixa urgència. mentre el dolor creixia, de sobte, aquell soroll estrepitós, insuportable. cridant, plorant, vaig córrer. era incapaç de sentir els meus crits, de segur esgarrifosos. de sobte, land'abisme sand'obrí sota els meus peus. morir, volia. recuperar el meu cau, la meva estimada soledat, els meus llimbs, la meva preuada illa. i vaig caure. queia, sentint-me cada vegada més prop dand'aquell horror, del meu propi dolor, del més terrorífic despertar dels meus sentits, tot just acabat de descobrir. ja no recordo quan va ser que vaig despertar aquell fatídic matí, aleshores salvador. no recordo quan fa que estic caient, que caic, veient la fi més propera cada vegada però amb la incertesa de si mai arribarà. ara el dolor sembla no tenir límits. el dolor i la por són tot el que sento. tinc por de caure per sempre.
Recoil
Vertigen
Vertigen
Aquel matamos quité, no recuerdo donde ni siquiera el tiempo que hace, y todo habÃa cambiado. perjo no lo sabÃa, todavÃa, yms mand'hagus valido no saberlo nunca. mi mundo era pequeño, persuficient, antes. deixde serlo. mi vida, un cielo particular, nul.la incertidumbre, dola soledad; ms tarde, cae enterrado, previsibilidad maleda, asfixiante aislamiento. nunca nada mand'havia hecho tanta falta. ni la sangre que por las venas me corre no necesitaba con la misma urgncia. mientras el dolor crecÃa, de repente, aquel ruido estrépitos, insoportable. gritando, llorando, voy correr. era incapade sentir mis gritos, de seguro escalofriantes. de repente, land'abisme sand'obrsota mis pies. morir, querÃa. recuperar mi caso, mi querida soledad, mis limbo, mi preciada isla. y me caÃ. caÃa, sintiéndome cada vez ms cerca dand'aquell horror, de mi propio dolor, del ms terrorfic despertar de mis sentidos, apenas recién descubierto. ya no recuerdo cuando fue que desperté aquel fatdic mate, entonces salvador. no recuerdo cuando hace que estoy cayendo, que caigo, viendo el fin ms cercana cada vez peramb la incertidumbre de si nunca llegar. ahora el dolor se
Ayúdanos a mejorar, si encuentras errores ¡Envíanos tu corrección!
